La mutilació genital femenina i els drets humans

Assomvic no es limita exclusivament a la tasca que comporta l’agermanament, sinó que entén que la solidaritat té molts altres camps d’actuació. En els 15 butlletins publicats fins ara, ha donat opinió sobre diferents temes i sempre ha tingut presents els drets, tant individuals com col·lectius, en què es basen els drets humans de les persones.

La mutilació genital que han de patir moltes nenes, com un pretext cultural i religiós, és un atemptat greu als drets humans i una injustícia social poc denunciada des del món polític, un món majoritàriament masculí.

Paradoxalment, i mentre grans institucions mundials s’omplen la boca de moralitat i lluita contra la vulneració dels drets humans, en ple segle XXI ens trobem encara davant la molt freqüent i degradant pràctica de la mutilació genital femenina (MGF).

Es calcula que més de 130 milions de nenes i dones de tot el món han estat sotmeses a la MGF i, com a mínim, anualment 2 milions de nenes (6.000 al dia) corren el risc de ser-ne víctimes.

La majoria de nenes que pateixen aquest procediments són africanes, de concretament 28 dels 54 països del continent africà. Però la MGF també es dóna a països d’Àsia i d’Orient Mitjà.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, la MGF comprèn totes aquelles operacions que consisteixen a llevar una part o la totalitat dels genitals externs femenins, així com altres lesions dels òrgans genitals femenins provocades sense cap motiu mèdic.

Algunes de les conseqüències físiques depenen de la modalitat i de les condicions en què es realitzen aquestes pràctiques. Les complicacions immediates inclouen dolor sever, xoc, hemorràgia, retenció d’orina, ulceració de la regió genital i lesions del teixit adjacent, entre d’altres conseqüències. L’hemorràgia i la infecció poden, fins i tot, causar la mort.

També existeixen seqüeles psicològiques com l’ansietat, la depressió, el terror, sentiments d’humiliació i trastorns sexuals.

És evident que no només parlem del dolor i de les conseqüències físiques i mentals immediates i a llarg termini, sinó que ens trobem davant d’una violació fonamental dels drets humans.

No podem oblidar la lluita i l’eradicació d’aquesta pràctica ultratjant que és una responsabilitat ciutadana, perquè fins que no sigui una preocupació generalitzada, els nostres representants no hi posaran fil a l’agulla.

Actualment, ens alguns països desenvolupats ja es treballa amb protocols d’actuació, de prevenció i d’assistència a les víctimes. Així doncs, professionals sanitaris, dels serveis socials, de centres educatius i cossos de seguretat, entre d’altres, treballen en xarxa. Però, és suficient? Creiem que no. Cal, sobretot, continuar combatent la pràctica amb educació i informació, tant aquí com als països d’origen, dirigida als joves i als líders locals i religiosos amb capacitat per influir en els seus col·lectius.

Això serà possible quan, a les polítiques de desenvolupament per a la salut que es fan en els països en vies de desenvolupament, s’hi sumin els diners que arriben dels països desenvolupats sota l’etiqueta enganyosa de solidaritat, perquè, realment, els explotem i els espoliem i, després, només els retornem una ínfima part del que els hem tret en forma de cooperació al desenvolupament.

Hem de ser conscients que acabar amb un costum ancestral no és feina fàcil. Serà un camí lent, però tots els esforços hauran valgut la pena si aconseguim abolir una pràctica criminal que atempta contra el dret fonamental a la integritat física.

Assomvic, octubre 2008