“Un hombre está listo
cuando ustedes,
-oh marine, oh boy-
aparecen en el horizonte
para inyectarle democracia.
M.Benedetti. “Ser o Estar”.

A bona part dels països llatinoamericans, també és el cas de Nicaragua, la política s’assembla massa al futbol: tot el país pràcticament s’atura i en realitat, finalment, no s’hi guanya gaire.

El cas és que per aconseguir ajudes econòmiques internacionals molts països van afanyar-se a transformar els seus governs i les institucions per dir-se democràtiques. Però sovint ens creiem que transformem les coses canviant-los només el nom, i no n’hi ha prou. A Nicaragua, en certa mesura, ha passat alguna cosa així.

De fet, en aquest país centreamericà, la gent coneix els avantatges teòrics del model democràtic i tothom es va enfilar al carro de les eleccions i els partits i les campanyes electorals a la primera de canvi. Hi havia molt per remoure; moltes reclamacions legítimes: el dret d’opinar lliurement, la possibilitat de participar, la necessitat de canviar alguna cosa perquè tothom pogués ser. Però finalment, havien substituït el nom i massa coses seguien igual.

Llavors els que abans podien ara s’han comprat el nom nou i actuen cridant la llibertat democràtica i segueixen al poder. Mentrestant hi ha els que demanen renovació que al capdavall només juguen amb els que també poden, i finalment, només els vint-i-dos jugadors es disputen la pilota mentre la major part de la gent que reclama jugar han de quedar-se a les grades i agitar les banderes sense rascar pilota.

Així, els experts jugadors, aprenen a aprofitar l’ambient caldejat del partit i confonen el vot i el preu, els productes i les idees, la política i el mercat. De seguida comencen a fer de la política un monument a l’oferta i la demanda i comercien amb el benestar de les persones que necessiten salaris mínims i drets de vaga, sanitat pública i educació de qualitat i gratuïta, plataformes per expressar-se i mecanismes per participar de l’espai públic. Però els jugadors es limiten a explicar que la pobresa és culpa de la crisi mundial o que ha plogut massa últimament i pensen “potser l’any que ve podrem jugar a la Champions League, però el futbol és així”. I mentrestant vinga futbol.

De manera que tots plegats, des de la graderia criden i animen els equips. Obliden el fred i escolten els resultats provisionals: 35% de possessió, tenim un equip amb una gran potència defensiva, etc. I aprenen que els seus problemes són privats, que els han de resoldre sols; que al partit no li convenen les preocupacions reals i que convé airejar-les. Oblidar-les. I mentrestant, la política amb el nom prestat de la democràcia deixa de banda la comunitat, el grup, els espais públics, i toquen la pilota els vint-i-dos escollits. Que no són mai nosaltres i que sempre tenen problemes més complicats -creiem- que la nostra petita pobresa.

En general, a Nicaragua massa coses van així. La gent no pot participar, la política no cuida els desemparats de la societat i tothom pensa que està sol.

Però Nicaragua té una història que ha ensenyat als ciutadans que és possible intervenir. I filant molt prim ens adonaríem que és a l’abast de la mà el camí per omplir de democràcia real aquest nom buit de democràcia artificial que no és més que una perversa inèrcia que podria fer d’aquell preciós país de centreamèrica una sucursal d’interessos mercantils de països més poderosos. Ho ha sigut massa temps. Massa vegades.

Els durs anys de sandinisme van mostrar que la solució està en les penyes, les associacions, els grups professionals. Que la unió fa la força. I saben més que ningú que aquest cop de timó és possible. Per això la gent de Nicaragua no se sent tan sola. Parlem d’una societat civil madura, capaç d’entendre que en equip poden empènyer el país cap al benestar, cap a la solució dels problemes més bàsics, més fonamentals.

Molts saben que és necessari començar des de la gent i fer que tothom tingui per manera de jugar i marcar i que només així la política esdevé un esport practicable: equips de barri, d’escola, de poble, de comarca, de ciutat fins a fer una selecció nacional veritablement representativa i preparada per decidir i pensar les solucions dels problemes reals de la gent: la pobresa, l’ensenyament, l’electricitat, l’aigua, la vivenda, l’accés a les comunidades.

El camí és aquest, i no cap altre, i ha de ser des de la base que s’ha de fer democràcia i oblidar les etiquetes posades des de fora com una obediència.

Per això el novembre passat, es van celebrar unes eleccions municipals. Les primeres que deixaven que els municipis escollissin els seus governs, els seus alcaldes, els regidors. I jugadors. I això permetia que els municipis prenguessin la importància merescuda. I volíem estar allà per animar l’equip del poble. Per nosaltres, Somoto.

I potser sí que encara s’arrosseguen els problemes que hem exposat més amunt, però també s’ha d’explicar com la gent va viure els comicis. Com la gent creu en la democràcia i com el poble va viure una diada importantíssima. I si mirem les estadístiques veiem que a nivell de tot el país no va votar tothom, i això és un problema; però a Somoto no, a Somoto tothom tenia el seu paper i es va jugar la pilota amb intel.ligència, amb ganes i a consciència. És el que es pot demanar.

I ara pel novembre, altra vegada eleccions. Aquesta vegada generals. Ara és quan es decidirà qui ocuparà el govern central, qui participarà de la selecció nacional, qui tocarà pilota. I convindrà que tothom treballi per expressar el seu vot. I alhora caldrà reclamar transparència. Que no hi hagi injustícies i no pitin penaltis falsos al darrer minut. I per nosaltres, serà el moment d’anar-hi i deixar dit que estem amb ells, que encara és possible construir una democràcia real i plena. Que nosaltres també ens ho creiem tot i que també hem de suportar gols antidemocràtics amb excuses de mal pagador.

Perquè Nicaragua és Itaca. El nostre país pot patir els mateixos problemes -no ens cau tan lluny. I si ens hi acostem per celebrar amb ells la festa de la participació, és perquè també volem comptar amb el seu recolzament ara i sempre: quan ens toqui vigilar la pròpia porteria.

Mon Rodriguez - setembre 2001

Ens acabem de despertar amb la fixació de buscar al diccionari el significat de solidaritat i democràcia. No sabem per quina de les dues paraules començar i optem per la segona d’elles, que és la que cada dia que passa sabem menys què vol dir. En llegir la definició de democràcia ens espantem. Reconeixem en aquesta definició el model de societat en el que ens agradaria viure i ens adonem que la lectura que els governants fan d’aquesta definició és imprecisa, si no equivocada. Segons el diccionari per democràcia cal entendre aquella forma de govern en la qual tot el poder reposa en el poble. Si el poder reposa en el poble per què la majoria dels governants l’utilitzen en benefici d’uns interessos que no són coincidents amb els interessos del poble? Com podem dir que vivim en democràcia si els que gestionen els nostres interessos es preocupen més de vendre armes destructives als països pobres immersos en conflictes bèl.lics absurds que no pas de promoure’n la seva resolució? Com volen que ens sentim democràticament representats si els que ens governen només ens volen escoltar una vegada cada quatre anys? Com volen que ens sentim ben representats amb uns dirigents que amb tants anys no han estat capaços de fer altra cosa que accentuar les diferències entre els rics i els pobres quan el poble clama per una igualtat absoluta entre tots els homes, dones, nens i nenes del món? No, aquesta no és la democràcia que volem ni la que ens mereixem; tampoc la que defineix el diccionari. És pura ironia. Sentim la de necessitat de substituir aquesta asfixiant democràcia actual per una democràcia realment representativa, una democràcia que sigui totalment participativa, una democràcia en la que entre tots poguem fer del poder que merescudament ens atribuïm una eina útil per esborrar completament les esgarrifoses desigualtats que avui separen les persones del món en el reduït grup dels rics i el cada vegada més nombrós grup dels pobres. Ara comencem a entendre el per què de la nostra fixació matutina. Acte seguit ens aventurem a avançar pàgines en el diccionari per arribar a la definició de solidaritat. La nostra satisfacció és absoluta quan llegim que aquesta paraula fa referència al sentiment que fa que els homes, [dones, nenes i nens] sentin la necessitat d’ajudar-se. Interpretem aquí el terme ajuda no en el sentit caritatiu que algú podria atribuir-li sinó en el seu sentit més ampli i més marcadament social. Arribats en aquest punt ens plantegem si la nostra democràcia és solidària, i ens adonem que de solidària sí que ho seria, i molt, però que el problema és que el que no és, precisament, és democràcia, sinó pura ironia (i ho repetirem sempre que calgui). Sense una democràcia ben entesa, no hi ha democràcia solidària possible, perquè l’autèntica voluntat [solidària] del poble, que es forma i evoluciona dia a dia, queda absolutament estroncada i falsejada per les boques i actituds d’uns dirigents que se’n separen i que ens volen escoltar només una vegada cada més de mil dies. Per això, i fins que la democràcia no sigui democràcia, la solidaritat haurà de caminar sola, sense la companyia dels nostres dirigents, i haurà de treballar diàriament per pal.liar els destructius efectes que històricament han originat i encara ara originen les seves polítiques. No hem de defallir. No hem de creure’ns el que ens volen fer creure. No acceptarem mai que la gana és cosa inevitable. Com tampoc acceptarem que pràctiques tan habituals com l’explotació infantil per part de multinacionals occidentals són pures disfuncions del sistema que tendiran a desparèixer. La força i fermesa que ens dóna la raó són infinites. La victòria és segura, però entre tots i totes hem de treballar molt dur per fer que aquesta no arribi massa tard. Solidaritat i democràcia. Dues paraules separades per moltes lletres en els diccionaris. Dues paraules que, de moment, caminen separades. Dues paraules, un sol món.

ASSOMVIC setembre 2001

La cooperació i solidaritat internacional no s’ha de basar, únicament, en una col·laboració econòmica entre institucions; per tal que tingui sentit, s’ha de veure recolzada per una base social que hi sigui participativa, de la coneixença mútua dels pobles als que aquelles institucions representen, fent de la col·laboració un aprenentatge recíproc de valors socials diversos que reforcin l’idea de convivència, front un món global de desigualtat i injustícia.

La col·laboració institucional entre l’Ajuntament de Vic i l’Alcaldia de Somoto ja fa temps que camina i ha fet una evolució des de la primera visita d’en Manuel Maldonado i el recolzament a diversos projectes, fins a la signatura, l’any 1999, d’un conveni de col·laboració per quatre anys, que l’any vinent expira. Potser per això ara és moment per a una reflexió, veient com els projectes inclosos en el marc del conveni entre les dues institucions s’han anat complint, i com l’aleshores incipient coneixement i participació dels ciutadans de Vic en aquesta idea de cooperació s’ha anat consolidant.

Dins del marc del conveni s’ha establert una pauta de col·laboració que prima, en primer lloc, l’habitatge, un dret bàsic constitucional al nostre país i totalment desatès a les poblacions de Nicaragua, com Somoto. També cada any, s’ha procurat recolzar un petit projecte social i un altre d’ajuda al desenvolupament, alternant sempre l’àrea rural i urbana, per tal d’intentar no deixar oblidada una estructura dual tant marcada a la societat nicaragüenca.

Els resultats ens poden satisfer ja per a ells mateixos en quant a projectes executats, però el que encara esdevé més encoratjador per seguir en aquesta línia de cooperació és la creixent base social que, tant a Vic com a Somoto, participa d’aquesta idea. Un progressiu coneixement de la població d’ambdues ciutats, ha establert un pont de connexió i de col·laboracions personals i/o professionals entre els dos pobles, tant a nivell individual, com pel que fa a entitats i associacions. Així l’ajuda econòmica establerta a nivell institucional, s’ha vist reforçada amb ajudes més puntuals i concretes de la població de Vic cap a la de Somoto, amb les visites dels nostres conciutadans a aquella ciutat i també amb l’aportació recíproca que aquella població nicaragüenca ens mostra de pervivència de valors socials malgrat el seu marc de precarietat econòmica i total manca de les comoditats a les que molts de nosaltres estem habituats.

L’apropament entre aquestes dues ciutats, una catalana i l’altra nicaragüenca, ens revela un món divers, de desigualtats i molt desequilibrat en quant a paràmetres econòmics, que ens ha de permetre tant com a ciutadans i com a col.lectiu, no sols la conscienciació de la nostra pròpia entitat de poble, sinó també la de convivència de la diversitat i la cooperació i solidaritat front a la polarització imposada pels desequilibris econòmics.

Per desgràcia, la recent sequera que pateix Nicaragua juntament amb altres països de Centreamèrica, col·lapsa greument els cultius tradicionals i suposa una situació de fam per a un milió de pagesos. En concret, a Nicaragua, el Programa Mundial d’Aliments (PMA), calcula en trenta-dues mil sis-centes les famílies afectades per la fam. I si prenem en consideració les dades objectives del Deute Extern i el PIB d’ambdues nacions, la situació és realment vergonyant. Mentre a Espanya el PIB per càpita és de 2.350.995,-ptes a Nicaragua es situa a 86.837,-ptes i si el Deute Extern és 0 per Espanya, el de Nicaragua es situa a 1,2 bilions de pessetes.

Per acabar voldria, doncs, encoratjar a la població de Vic a conèixer i participar d’aquesta idea de cooperació com un dels gestos més dignificants que podem tenir.

Jacint Codina i Pujols, Alcalde de Vic - setembre 2001