“Un hombre está listo
cuando ustedes,
-oh marine, oh boy-
aparecen en el horizonte
para inyectarle democracia.
M.Benedetti. “Ser o Estar”.

A bona part dels països llatinoamericans, també és el cas de Nicaragua, la política s’assembla massa al futbol: tot el país pràcticament s’atura i en realitat, finalment, no s’hi guanya gaire.

El cas és que per aconseguir ajudes econòmiques internacionals molts països van afanyar-se a transformar els seus governs i les institucions per dir-se democràtiques. Però sovint ens creiem que transformem les coses canviant-los només el nom, i no n’hi ha prou. A Nicaragua, en certa mesura, ha passat alguna cosa així.

De fet, en aquest país centreamericà, la gent coneix els avantatges teòrics del model democràtic i tothom es va enfilar al carro de les eleccions i els partits i les campanyes electorals a la primera de canvi. Hi havia molt per remoure; moltes reclamacions legítimes: el dret d’opinar lliurement, la possibilitat de participar, la necessitat de canviar alguna cosa perquè tothom pogués ser. Però finalment, havien substituït el nom i massa coses seguien igual.

Llavors els que abans podien ara s’han comprat el nom nou i actuen cridant la llibertat democràtica i segueixen al poder. Mentrestant hi ha els que demanen renovació que al capdavall només juguen amb els que també poden, i finalment, només els vint-i-dos jugadors es disputen la pilota mentre la major part de la gent que reclama jugar han de quedar-se a les grades i agitar les banderes sense rascar pilota.

Així, els experts jugadors, aprenen a aprofitar l’ambient caldejat del partit i confonen el vot i el preu, els productes i les idees, la política i el mercat. De seguida comencen a fer de la política un monument a l’oferta i la demanda i comercien amb el benestar de les persones que necessiten salaris mínims i drets de vaga, sanitat pública i educació de qualitat i gratuïta, plataformes per expressar-se i mecanismes per participar de l’espai públic. Però els jugadors es limiten a explicar que la pobresa és culpa de la crisi mundial o que ha plogut massa últimament i pensen “potser l’any que ve podrem jugar a la Champions League, però el futbol és així”. I mentrestant vinga futbol.

De manera que tots plegats, des de la graderia criden i animen els equips. Obliden el fred i escolten els resultats provisionals: 35% de possessió, tenim un equip amb una gran potència defensiva, etc. I aprenen que els seus problemes són privats, que els han de resoldre sols; que al partit no li convenen les preocupacions reals i que convé airejar-les. Oblidar-les. I mentrestant, la política amb el nom prestat de la democràcia deixa de banda la comunitat, el grup, els espais públics, i toquen la pilota els vint-i-dos escollits. Que no són mai nosaltres i que sempre tenen problemes més complicats -creiem- que la nostra petita pobresa.

En general, a Nicaragua massa coses van així. La gent no pot participar, la política no cuida els desemparats de la societat i tothom pensa que està sol.

Però Nicaragua té una història que ha ensenyat als ciutadans que és possible intervenir. I filant molt prim ens adonaríem que és a l’abast de la mà el camí per omplir de democràcia real aquest nom buit de democràcia artificial que no és més que una perversa inèrcia que podria fer d’aquell preciós país de centreamèrica una sucursal d’interessos mercantils de països més poderosos. Ho ha sigut massa temps. Massa vegades.

Els durs anys de sandinisme van mostrar que la solució està en les penyes, les associacions, els grups professionals. Que la unió fa la força. I saben més que ningú que aquest cop de timó és possible. Per això la gent de Nicaragua no se sent tan sola. Parlem d’una societat civil madura, capaç d’entendre que en equip poden empènyer el país cap al benestar, cap a la solució dels problemes més bàsics, més fonamentals.

Molts saben que és necessari començar des de la gent i fer que tothom tingui per manera de jugar i marcar i que només així la política esdevé un esport practicable: equips de barri, d’escola, de poble, de comarca, de ciutat fins a fer una selecció nacional veritablement representativa i preparada per decidir i pensar les solucions dels problemes reals de la gent: la pobresa, l’ensenyament, l’electricitat, l’aigua, la vivenda, l’accés a les comunidades.

El camí és aquest, i no cap altre, i ha de ser des de la base que s’ha de fer democràcia i oblidar les etiquetes posades des de fora com una obediència.

Per això el novembre passat, es van celebrar unes eleccions municipals. Les primeres que deixaven que els municipis escollissin els seus governs, els seus alcaldes, els regidors. I jugadors. I això permetia que els municipis prenguessin la importància merescuda. I volíem estar allà per animar l’equip del poble. Per nosaltres, Somoto.

I potser sí que encara s’arrosseguen els problemes que hem exposat més amunt, però també s’ha d’explicar com la gent va viure els comicis. Com la gent creu en la democràcia i com el poble va viure una diada importantíssima. I si mirem les estadístiques veiem que a nivell de tot el país no va votar tothom, i això és un problema; però a Somoto no, a Somoto tothom tenia el seu paper i es va jugar la pilota amb intel.ligència, amb ganes i a consciència. És el que es pot demanar.

I ara pel novembre, altra vegada eleccions. Aquesta vegada generals. Ara és quan es decidirà qui ocuparà el govern central, qui participarà de la selecció nacional, qui tocarà pilota. I convindrà que tothom treballi per expressar el seu vot. I alhora caldrà reclamar transparència. Que no hi hagi injustícies i no pitin penaltis falsos al darrer minut. I per nosaltres, serà el moment d’anar-hi i deixar dit que estem amb ells, que encara és possible construir una democràcia real i plena. Que nosaltres també ens ho creiem tot i que també hem de suportar gols antidemocràtics amb excuses de mal pagador.

Perquè Nicaragua és Itaca. El nostre país pot patir els mateixos problemes -no ens cau tan lluny. I si ens hi acostem per celebrar amb ells la festa de la participació, és perquè també volem comptar amb el seu recolzament ara i sempre: quan ens toqui vigilar la pròpia porteria.

Mon Rodriguez - setembre 2001