L’AGERMANAMENT VIC-SOMOTO
Una bona lliçó

Segurament és fàcil, fins i tot políticament correcte, parlar de cooperació, solidaritat i ajuts humanitaris, quan alguns pensen que en aquest planeta globalitzat una cinquena part del món ha d´ajudar l´altra, com si fos una càrrega misericordiosa dels humans que tenim la sort de viure millor, amb possibilitats d’excedents en les nostres economies, amb compassió i llàstima per pobles sencers en vies de desenvolupament econòmic i seguint els nostres paràmetres.

És fàcil viciar el sentit de la paraula cooperació i assimilar-lo a la de compassió. És fàcil entendre la cooperació si ens la creiem com ens l´expliquen des del món industrialitzat, i és difícil de corregir-ne l’enfocament si no es viu en la pròpia pell el regal d´un sentiment humà tan sincer i fort com el d´un poble que lluita per uns valors, els seus valors.

Aquest és un dels molts regals que vam tenir la sort de rebre dels habitants de la ciutat i les comunitats de Somoto (Nicaragua), tot just fa uns dies, quan vam anar–hi per protocol.litzar el segon conveni de cooperació entre l´Ajuntament de Vic i l´Alcaldia de Somoto (2003-2006), que destinarà els propers quatre anys el 90% del 0,7% del seu pressupost ordinari, o més ben dit dels ingressos provinents del pagament d´impostos de tots els ciutadans i ciutadanes de Vic, amb l´ acord unànime de totes les forces polítiques representades al nostre Ajuntament.

Estem parlant d’uns 76.000 € anuals, xifra que representa gairebé el doble del pressupost anual total de l´Alcaldia de Somoto. Però aquesta aportació no és l´aspecte més rellevant de la voluntat de cooperació vigatana, malgrat ser de vital importància per a l´Alcaldia i per a la població de Somoto , ja que la veritable força i el que dóna sentit a la cooperació institucional és la voluntat dels ciutadans i, fonamentalment, de la gent que ha fet possible els fruits d’aquest agermanament entre Vic i Somoto, entre els ciutadans i ciutadanes d´un i altre poble. Assomvic Vic i Assomvic Somoto és avui una institució vigatana i somotenya, d’aquí el seu gran valor social, cooperant i solidari.

L´agermanament entre els ciutadans i les institucions de les dues ciutats i, sobretot, la feina de la gent que voluntàriament, i sense res a canvi, ha teixit la relació humana entre dues realitats, tan diferents, ha estat la veritable recompensa a un model de cooperació. Amb l´ajut dels recursos de què disposa l´Ajuntament de Vic i la voluntat solidària de molts dels ciutadans i ciutadanes, d´associacions i d’institucions de les dues ciutats, s´ha aconseguit que aquest model hagi estat reconegut pels estudiosos del treball cooperatiu i solidari, i hagi estat acreditat per les conclusions de l´estudi de la Universitat de la Sorbona. Segons aquest estudi la cooperació Vic-Somoto ha estat avaluada, entre totes les analitzades, com una de les millors en termes d’eficàcia, en utilització de recursos i en el desenvolupament de la cooperació entre els ciutadans, a l’Amèrica Central. Aquest és el premi i el reconeixement a una feina ben feta, a una tasca callada, sincera, nítida i transparent que ens ha de satisfer a tots.

Tot i així, voldríem aportar unes reflexions, no crítiques, sinó per ser simplement considerades. Estem fent servir per valorar la cooperació i la solidaritat paràmetres econòmics reals? Tots sabem que existeixen les economies, xifrables; però i els valors i/o aportacions intangibles, o no comptabilitzades? Valors i esforços reals que no es posen sobre la taula a l’hora d’avaluar l’eficiència dels projectes. Per què?

Aquesta és la reflexió que proposaríem: com valorem la tasca i la participació voluntàries de la gent que treballa en els menjadors finançats per nosaltres? Què podria costar, a casa nostra, en una situació semblant a la de la comunitat de Las Carboneras el simple fet de transportar l’aigua per fer els maons de la casa que diem que nosaltres financem?. I la feina de les dones per arreglar els camins perquè hi puguin arribar els vehicles amb el material de construcció?. I les hores dels agents de desenvolupament que han de convèncer els camperols que han de canviar mètodes i costums ancestrals en la producció de la planta de cafè?. I el que suposa convèncer la gent de canviar d’ésser beneficiari a fons perdut a una situació de crèdit revolvent per tirar endavant? i…i…

Això és el que hem vist i que pensem que hauríem d’incorporar, en costos quantificables, a l’anàlisi econòmica de les nostres aportacions. La resta, el que és intangible de veritat, no podrem mai valorar-ho econòmicament; només qui hagi tingut l´ oportunitat de conviure amb la gent de Somoto podrà establir-ne la riquesa. I aquesta és gratuïta, solidària de veritat, sense demanar res a canvi, i amb qui –simplement- s’hi apropi per conviure-hi i cooperar amb ells.


Joan Lagunas (ICV) i Joan Ballana (PSC) - Regidors de l’Ajuntament de Vic,
desembre 2002-