A mig estiu, amb els diaris reduïts a la mínima expressió per les vacances dels polítics, l’Organització de Nacions Unides presentava un informe que, potser per reiteratiu i per por de molestar a algú, va passar desapercebut. L’Informe 2002 del Programa de Desenvolupament de l’ONU, la radiografia més precisa de què es disposa per fer una avaluació de la pobresa al món diu, a grans trets, que no estem fent les coses bé. I ho demostra amb xifres: Durant la darrera dècada, la del creixement mai vist en l’economia europea i nord americana, 52 països pobres, dessagnats i explotats han vist passar per davant dels nassos la bonança econòmica sense treure’n absolutament res. I no només això. Aquests 52 països, de l’Àfrica Subsahariana, l’Amèrica Llatina i d’Europa de l’Est, són avui més pobres encara que l’any 1992, quan l’ONU ja va fer una crida desesperada per salvar-los en la famosa cimera de Rio de Janeiro.

Avui, deu anys més tard, els programes d’eradicació de la fam al món han aconseguit que cada any hi hagi 6 milions de persones que deixin de passar gana. A aquest pas, la fam s’eradicarà, ni més ni menys, que d’aquí a 130 anys. Tot un èxit d’uns líders mundials molt més preocupats en lluitar contra el terror causat per uns pocs fanàtics que en donar respostes per salvar països sencers.
Les properes setmanes tindrem notícia d’una nova catàstrofe humanitària als països de l’Àfrica austral, on la sequera ha acabat amb els conreus i la Sida està fent el mateix amb els qui fins ara es cuidaven de cultivar-los. Els terrenys de conreu estan secs, les famílies intentant enterrar els seus joves, víctimes del que allà anomenen “una curta malaltia”.

L’any passat la pèrdua de la collita del frijol i del cafè a Nicaragua va fer que una gran quantitat de població hagués d’abandonar els assentaments rurals per anar a buscar-se la vida als nuclis urbans. La imatge era de famílies senceres amb els nens a coll avançant per les vores de les carreteres sense res per menjar.

Al regne de Malawi, els qui queden vius, s’estan menjant les llavors que haurien de sembrar l’any vinent, de manera que quan torni a ploure no tindran res per fer créixer als seus camps. Una cosa semblant està fent el govern d’aquest país que, per indicació del Fons Monetari Internacional, s’ha venut tones i tones de llavors de les reserves nacionals per pagar un deute extern que mai podrà eixugar. Una nova catàstrofe està a punt de començar. Si ningú hi posa remei, per Nadal haurem de lamentar milers de morts en un continent ja en estat de coma.

L’ONU demana 10.000 milions d’euros per posar-hi remei. Per acabar amb la fam de Malawi , de Moçambic, d’Etiòpia, Nicaragua i Afganistan. Però pocs països estan disposats a posar-hi més que una simple propina per fer callar al personal. Els Estats Units, sense anar més lluny, es gastaran la mateixa quantitat de diners en colonitzar el planeta Mart. Felicitem als marcians perquè aquí, a la terra, no en veurem ni cinc.

ASSOMVIC - setembre 2002