M’esqueixa, per dins, una desesperació cruel,
una contradicció:
“Hem perdut, fins i tot, el dolor”.
On és l’opressió, l’extermini,
la tortura, la imposició,
la violència física o psíquica... On són?
On són aquells dictadors de milícia i cop d’estat,
que exprimien pobles, -dones, homes i nens-, com a seves possessions. On són?
On són aquells que, identificant-se en subjectes
de brutalitat i opressió,
feien brollar ràbia d’entre les dents,
lluita i revolta com accions,
força per la reivindicació...
Parien dones i homes prenyats d’ideologia,
que morien, senzillament,
per cantar les seves cançons. On són?
És que ens hem perdut amb ells?
* * * * *
L’alienació ens engloba,
en forma de globalització:
Éssers inanimats planegen pel món
perduts sense aquells,
blanc fàcil de tots els malsons.
Éssers de moneder, cecs que no miren,
es venen la llibertat per petites possessions.
Vivents morts, grassos d’individualisme,
plens de formes,
contents complaguts inconscients,
que abandonats en ells,
obliden mirar els altres, renunciant a existir.
Porucs de sentiments o lluita,
porucs d’amics, de confiança o compromís,
sense valors, morta la ideologia,
... porucs de vida, més enllà de la seva vida.
Dictadura de mercat, etèria,
ho engoleixes tot;
ni tant sols deixes sentir el rastre de les teves víctimes,
ni de la teva destrucció.
Que tornin els morts,
que torni el dolor... NO!
* * * * *
No em resigno,
em revolto a deixar-me morir, immòbil,
engolit de tanta contradicció.
Em nego a negar-me:
“els dones, homes i nens es miraran als ulls,
reconeixent-se la força
s’aprendran nus els valors;
reeixirà el compromís.”
* * * * *
Potser és ara el moment:
Creix la mobilització...
Donem temps al món!
L’esperança ha de resistir.
Emi Vila - agost 2001
una contradicció:
“Hem perdut, fins i tot, el dolor”.
On és l’opressió, l’extermini,
la tortura, la imposició,
la violència física o psíquica... On són?
On són aquells dictadors de milícia i cop d’estat,
que exprimien pobles, -dones, homes i nens-, com a seves possessions. On són?
On són aquells que, identificant-se en subjectes
de brutalitat i opressió,
feien brollar ràbia d’entre les dents,
lluita i revolta com accions,
força per la reivindicació...
Parien dones i homes prenyats d’ideologia,
que morien, senzillament,
per cantar les seves cançons. On són?
És que ens hem perdut amb ells?
* * * * *
L’alienació ens engloba,
en forma de globalització:
Éssers inanimats planegen pel món
perduts sense aquells,
blanc fàcil de tots els malsons.
Éssers de moneder, cecs que no miren,
es venen la llibertat per petites possessions.
Vivents morts, grassos d’individualisme,
plens de formes,
contents complaguts inconscients,
que abandonats en ells,
obliden mirar els altres, renunciant a existir.
Porucs de sentiments o lluita,
porucs d’amics, de confiança o compromís,
sense valors, morta la ideologia,
... porucs de vida, més enllà de la seva vida.
Dictadura de mercat, etèria,
ho engoleixes tot;
ni tant sols deixes sentir el rastre de les teves víctimes,
ni de la teva destrucció.
Que tornin els morts,
que torni el dolor... NO!
* * * * *
No em resigno,
em revolto a deixar-me morir, immòbil,
engolit de tanta contradicció.
Em nego a negar-me:
“els dones, homes i nens es miraran als ulls,
reconeixent-se la força
s’aprendran nus els valors;
reeixirà el compromís.”
* * * * *
Potser és ara el moment:
Creix la mobilització...
Donem temps al món!
L’esperança ha de resistir.
Emi Vila - agost 2001