L’AGERMANAMENT VIC-SOMOTO
Una bona lliçó

Segurament és fàcil, fins i tot políticament correcte, parlar de cooperació, solidaritat i ajuts humanitaris, quan alguns pensen que en aquest planeta globalitzat una cinquena part del món ha d´ajudar l´altra, com si fos una càrrega misericordiosa dels humans que tenim la sort de viure millor, amb possibilitats d’excedents en les nostres economies, amb compassió i llàstima per pobles sencers en vies de desenvolupament econòmic i seguint els nostres paràmetres.

És fàcil viciar el sentit de la paraula cooperació i assimilar-lo a la de compassió. És fàcil entendre la cooperació si ens la creiem com ens l´expliquen des del món industrialitzat, i és difícil de corregir-ne l’enfocament si no es viu en la pròpia pell el regal d´un sentiment humà tan sincer i fort com el d´un poble que lluita per uns valors, els seus valors.

Aquest és un dels molts regals que vam tenir la sort de rebre dels habitants de la ciutat i les comunitats de Somoto (Nicaragua), tot just fa uns dies, quan vam anar–hi per protocol.litzar el segon conveni de cooperació entre l´Ajuntament de Vic i l´Alcaldia de Somoto (2003-2006), que destinarà els propers quatre anys el 90% del 0,7% del seu pressupost ordinari, o més ben dit dels ingressos provinents del pagament d´impostos de tots els ciutadans i ciutadanes de Vic, amb l´ acord unànime de totes les forces polítiques representades al nostre Ajuntament.

Estem parlant d’uns 76.000 € anuals, xifra que representa gairebé el doble del pressupost anual total de l´Alcaldia de Somoto. Però aquesta aportació no és l´aspecte més rellevant de la voluntat de cooperació vigatana, malgrat ser de vital importància per a l´Alcaldia i per a la població de Somoto , ja que la veritable força i el que dóna sentit a la cooperació institucional és la voluntat dels ciutadans i, fonamentalment, de la gent que ha fet possible els fruits d’aquest agermanament entre Vic i Somoto, entre els ciutadans i ciutadanes d´un i altre poble. Assomvic Vic i Assomvic Somoto és avui una institució vigatana i somotenya, d’aquí el seu gran valor social, cooperant i solidari.

L´agermanament entre els ciutadans i les institucions de les dues ciutats i, sobretot, la feina de la gent que voluntàriament, i sense res a canvi, ha teixit la relació humana entre dues realitats, tan diferents, ha estat la veritable recompensa a un model de cooperació. Amb l´ajut dels recursos de què disposa l´Ajuntament de Vic i la voluntat solidària de molts dels ciutadans i ciutadanes, d´associacions i d’institucions de les dues ciutats, s´ha aconseguit que aquest model hagi estat reconegut pels estudiosos del treball cooperatiu i solidari, i hagi estat acreditat per les conclusions de l´estudi de la Universitat de la Sorbona. Segons aquest estudi la cooperació Vic-Somoto ha estat avaluada, entre totes les analitzades, com una de les millors en termes d’eficàcia, en utilització de recursos i en el desenvolupament de la cooperació entre els ciutadans, a l’Amèrica Central. Aquest és el premi i el reconeixement a una feina ben feta, a una tasca callada, sincera, nítida i transparent que ens ha de satisfer a tots.

Tot i així, voldríem aportar unes reflexions, no crítiques, sinó per ser simplement considerades. Estem fent servir per valorar la cooperació i la solidaritat paràmetres econòmics reals? Tots sabem que existeixen les economies, xifrables; però i els valors i/o aportacions intangibles, o no comptabilitzades? Valors i esforços reals que no es posen sobre la taula a l’hora d’avaluar l’eficiència dels projectes. Per què?

Aquesta és la reflexió que proposaríem: com valorem la tasca i la participació voluntàries de la gent que treballa en els menjadors finançats per nosaltres? Què podria costar, a casa nostra, en una situació semblant a la de la comunitat de Las Carboneras el simple fet de transportar l’aigua per fer els maons de la casa que diem que nosaltres financem?. I la feina de les dones per arreglar els camins perquè hi puguin arribar els vehicles amb el material de construcció?. I les hores dels agents de desenvolupament que han de convèncer els camperols que han de canviar mètodes i costums ancestrals en la producció de la planta de cafè?. I el que suposa convèncer la gent de canviar d’ésser beneficiari a fons perdut a una situació de crèdit revolvent per tirar endavant? i…i…

Això és el que hem vist i que pensem que hauríem d’incorporar, en costos quantificables, a l’anàlisi econòmica de les nostres aportacions. La resta, el que és intangible de veritat, no podrem mai valorar-ho econòmicament; només qui hagi tingut l´ oportunitat de conviure amb la gent de Somoto podrà establir-ne la riquesa. I aquesta és gratuïta, solidària de veritat, sense demanar res a canvi, i amb qui –simplement- s’hi apropi per conviure-hi i cooperar amb ells.


Joan Lagunas (ICV) i Joan Ballana (PSC) - Regidors de l’Ajuntament de Vic,
desembre 2002-

A mig estiu, amb els diaris reduïts a la mínima expressió per les vacances dels polítics, l’Organització de Nacions Unides presentava un informe que, potser per reiteratiu i per por de molestar a algú, va passar desapercebut. L’Informe 2002 del Programa de Desenvolupament de l’ONU, la radiografia més precisa de què es disposa per fer una avaluació de la pobresa al món diu, a grans trets, que no estem fent les coses bé. I ho demostra amb xifres: Durant la darrera dècada, la del creixement mai vist en l’economia europea i nord americana, 52 països pobres, dessagnats i explotats han vist passar per davant dels nassos la bonança econòmica sense treure’n absolutament res. I no només això. Aquests 52 països, de l’Àfrica Subsahariana, l’Amèrica Llatina i d’Europa de l’Est, són avui més pobres encara que l’any 1992, quan l’ONU ja va fer una crida desesperada per salvar-los en la famosa cimera de Rio de Janeiro.

Avui, deu anys més tard, els programes d’eradicació de la fam al món han aconseguit que cada any hi hagi 6 milions de persones que deixin de passar gana. A aquest pas, la fam s’eradicarà, ni més ni menys, que d’aquí a 130 anys. Tot un èxit d’uns líders mundials molt més preocupats en lluitar contra el terror causat per uns pocs fanàtics que en donar respostes per salvar països sencers.
Les properes setmanes tindrem notícia d’una nova catàstrofe humanitària als països de l’Àfrica austral, on la sequera ha acabat amb els conreus i la Sida està fent el mateix amb els qui fins ara es cuidaven de cultivar-los. Els terrenys de conreu estan secs, les famílies intentant enterrar els seus joves, víctimes del que allà anomenen “una curta malaltia”.

L’any passat la pèrdua de la collita del frijol i del cafè a Nicaragua va fer que una gran quantitat de població hagués d’abandonar els assentaments rurals per anar a buscar-se la vida als nuclis urbans. La imatge era de famílies senceres amb els nens a coll avançant per les vores de les carreteres sense res per menjar.

Al regne de Malawi, els qui queden vius, s’estan menjant les llavors que haurien de sembrar l’any vinent, de manera que quan torni a ploure no tindran res per fer créixer als seus camps. Una cosa semblant està fent el govern d’aquest país que, per indicació del Fons Monetari Internacional, s’ha venut tones i tones de llavors de les reserves nacionals per pagar un deute extern que mai podrà eixugar. Una nova catàstrofe està a punt de començar. Si ningú hi posa remei, per Nadal haurem de lamentar milers de morts en un continent ja en estat de coma.

L’ONU demana 10.000 milions d’euros per posar-hi remei. Per acabar amb la fam de Malawi , de Moçambic, d’Etiòpia, Nicaragua i Afganistan. Però pocs països estan disposats a posar-hi més que una simple propina per fer callar al personal. Els Estats Units, sense anar més lluny, es gastaran la mateixa quantitat de diners en colonitzar el planeta Mart. Felicitem als marcians perquè aquí, a la terra, no en veurem ni cinc.

ASSOMVIC - setembre 2002