Els índexs de pobresa al món continuen creixent sense parar. L’Organització Mundial de la Salut ha denunciat que, en els darrers deu anys, el nombre de persones que passen fam s’ha incrementat en 34 milions a l’Àfrica subsahariana i en 15 milions a Àsia. Les xifres de pobresa totals se situen, en aquest moment, al voltant dels 1.300 milions de persones.
La qüestió, deplorable en si mateixa, desanima encara més si tenim en compte que l’any 1974 les principals potències mundials es van comprometre a acabar amb la pobresa en un període màxim de quinze anys. Això vol dir, doncs, que en aquests moments ja s’haurien d’haver eliminat les bosses de pobresa que afecten especialment Àfrica, Amèrica llatina i Àsia. En canvi, les xifres continuen augmentant dia a dia, posant de manifest, per una banda, la indiferència dels països “rics” davant la situació i, per l’altra, el fracàs total i absolut de les mesures paternalistes que s’han engegat. Els recursos que arriben a la població dels països subdesenvolupats són, evidentment, insuficients, però a més, la majoria de les vegades arriben en forma d’ajuda humanitària, és a dir, que només serveix per pal·liar les necessitats més immediates, però en cap cas per posar les bases d’un model de desenvolupament que permeti als països afectats començar a sortir del profund pou en què estan immersos, pou que, per altra banda, es va excavar amb la impagable ajuda dels països rics que, amb les seves polítiques colonialistes, els van espoliar la riquesa natural i, un cop acabada, van marxar deixant-los en la més absoluta misèria.
El mes de juliol, els líders del G-8, reunits a Escòcia, van anunciar solemnement el condonament del deute extern de 18 països, entre els quals hi ha Nicaragua. Cal reconèixer que la notícia és mot atractiva, mediàticament parlant, però que no deixa de ser una passa inútil en aquesta cursa de despropòsits. Es presenten com a salvadors del món perdonant un deute que tanmateix no haguessin pogut pagar mai i que, si no s’acompanya d’un canvi en el model econòmic mundial, només deixa a aquests països la possibilitat de contraure nous crèdits que no podran tornar.
Parlar de pobresa significa, inevitablement, parlar de política, d’ètica i d’economia i, per tant, si no es creen les condicions adequades perquè conflueixin aquests tres eixos en un marc de veritable canvi, que no es redueixi a declaracions de bona voluntat, la pobresa no s’eradicarà mai.
Aquests dies hem viscut una situació insòlita des del punt de vista de la solidaritat. L’huracà Katrina ha obligat el Govern dels EUA a demanar ajuda urgent a la UE, cosa que no havia passat mai. El fet que un govern tan ric i que gasta tants diners en conflictes bèl·lics o en missions espaials no pugui garantir la seguretat dels seus ciutadans és del tot inacceptable. I és inacceptable, també, que es doni una cobertura informativa tan i tan immensa a aquesta catàstrofe mentre s’amaga impunement el desastre humanitari que està causant la fam al Níger, per exemple. És evident que en el món en què vivim les vides humanes no tenen el mateix valor segons el punt geogràfic en què es troben. Les prioritats dels governs estan molt lluny de buscar un canvi de model i es basen només en criteris econòmics i d’acumulació de poder que, a la vegada, ens aboquen a un món en què el benestar individual està per sobre de tot, independentment del que passa al voltant. La societat de consum ha creat un primer món deshumanitzat que funciona només individualment, però que no és capaç de donar respostes com a col·lectivitat.
El segle XXI hauria de passar a la història com el segle en què es van posar les bases d’un nou contracte social mundial basat en l’aspiració, tant de l’individu com dels pobles, a la dignitat, la justícia, la llibertat i la pau. I mentre això no passa, cal seguir pressionant els governs per aconseguir aquest nou ordre mundial que permeti viure tothom en un sol món, i no repartits en un primer, segon, tercer o fins i tot quart món, que estableix categories de persones i de drets. Només així podrem acabar amb l’onada diària de morts a causa de la fam, de la set, de les condicions de vida infrahumanes o de la manca de serveis sanitaris. Només així podrem acabar amb la indiferència que produeixen aquestes morts silencioses, o més ben dit silenciades, per l’ordre mundial establert.
ASSOMVIC , setembre 2005
