Ho recordem aquests dies
Quan escric aquestes línies, el dissabte 10 de setembre, arreu del món hi ha mobilitzacions, accions, protestes, iniciatives de diàleg amb líders mundials, i es fa en grans capitals mundials, incloses Barcelona i Madrid, la diada de la Banda Blanca, per dir i reclamar: no a la pobresa! Fa cinc anys que l’ONU es va comprometre a fer tot un seguit de passos per a eradicar la pobresa del nostre món, amb el compromís de col·laboració dels països més poderosos del planeta. Un cop més, quan ja ha passat un terç del termini de realització d’aquest projecte, que tenia com a data límit el 2015, i a prop ja de la Cimera del 14-16 de setembre, a la qual acudeixen els líders mundials a l’ONU per avaluar, entre altres coses, els passos fets en aquests projectes, els pobles, mitjançant moltes organitzacions de molts d’aquests mateixos pobles, els volem recordar als líders dels països més poderosos i també a tots els altres que les previsions i promeses fetes no es compleixen.

Un “curiós” canvi de perspectiva?
És curiós de veure com hi ha tot un seguit de “persones respectables” –polítics, periodistes i responsables dels mitjans de comunicació, responsables religiosos catòlics i d’altres tradicions–, juntament amb molta altra gent del Primer Món i alguna gent del “Tercer”, que respiren tranquils, perquè ja s’ha aconseguit, per obra i gràcia de tot un seguit de processos polítics i “pseudo-culturals”, que sigui políticament correcte, fins i tot “ser d’esquerres” i “progressista”, tot acceptant tranquil·lament la desgraciada situació mundial –no diguem ja, si hom és de dretes!
El tema dels pobres i de la pobresa mundial, sembla ser que és un tema del qual ja hem parlat massa, ja el sabem, ja “no ven”, ni tan sols “queda bé”. El qui en parla o els qui en parlem som els “tronats” de les antigues utopies ja desfasades, els que ens hem fet vells sense adaptar-nos als nous temps.

I aquí gairebé tothom s’ha apuntat a tots els maquillatges possibles –i no principalment els físics, sinó sobretot els mentals i els ètics– per “estar al dia”.
Curiosament, molta d’aquesta gent és la que ha anat dient sota mà –ara ja ho diuen més fort, perquè també comença a ser políticament correcte– que “això de l’emigració s’ha de parar”, que “s’hi ha de posar mà”, que “comencem a fer fora aquesta gent”.
Hi ha qui diu que “tot té un preu”. No sé si el nostre “dormir tranquils” val el preu d’oblidar-nos d’aquests mil tres-cents milions d’humans –o d’”infra-humans”?– que o sobreviuen o moren amb un dólar diari i de la mateixa quantitat que viuen situacions de pobresa severa.

I què fer?
No és cert que no sapiguem què es pot fer. Aquesta és una afirmació que amaga el desinterès personal i/o col·lectiu per espavilar-nos a buscar camins personals i/o col·lectius de col·laboració, de participació, de prendre iniciatives diverses o de sumar-nos-hi per fer front a aquesta situació col·laborant en molts fronts: polítics, socials, informatius, econòmics, culturals, etc. Per mica que ens moguem tenim massa informació i massa a mà, massa grups, massa iniciatives, com per dir que aquí no es mou res, malgrat que es mogui enmig de les inèrcies barates i tan ben raonades de tantes “persones respectables”, de les quals hem parlat més amunt.

Visita, si et plau, www.marxablanca.org

Joan Soler – Claretiá – setembre 2005