Els somnis per arribar a una humanitat agermanada sovint s’han vist truncats de manera fatal. El segle passat, amb la creació dels camps d’extermini nazi o del gulag soviètic, és el paradigma del fracàs. Quan la política falla, hom recorre a l’educació per transformar l’ésser humà, però els límits del sistema educatiu són evidents i posats en qüestió per molts crítics, especialment per Ivan Illich (1926-2002) qui evidencià que la institucionalització de l’educació porta cap a la institucionalització de la societat i que, per tant, el que cal és desinstitucionalitzar l’escola. Aquest repte, després de prop de quaranta anys d’haver-se plantejat, continua sense que ningú no s’atreveixi a afrontar-lo. Desenganyem-nos: no podem educar correctament predicant uns valors teòrics a l’escola mentre al carrer, a la família, al treball i a la mateixa escola els joves observen que, a la pràctica, es viuen valors oposats. Aquesta hipocresia els fa molt de mal i els deixa a ells mateixos fora de joc.
Hem arribat al segle XXI i, cansats de fracassar a l’hora de superar les nostres pròpies limitacions, un consens de conformació s’ha instal·lat a totes les esferes: gestionem allò que tenim, intentem evitar els mals pitjors i vivim, de la manera que podem, instal·lats en el carpe diem, incapaços d’apropar-nos al somni sublim. Si la postmodernitat ens ha fet tocar de peus a terra i mastegar la pols del camí, res no impedeix que les persones despertem novament cercant les utopies. Portem inscrit en el nostre codi genètic l’anhel de bondat, d’agermanament, de pau i de joia. Si la postmodernitat va gosar criticar la modernitat, també ara ens hem d’atrevir a posar en qüestió alguns aspectes de la postmodernitat perquè, si no ho fem, ens podem trobar incapacitats per a qualsevol plantejament de vol alt. Allò que els grans mestres visqueren: Confuci, Lao Tse, Buda, Zaratustra, Jeremies, Jesús, Sòcrates o Plató... són fars que no podem deixar apagar.
El gran debat establert entre les idees de Rousseau (l’home és bo per naturalesa) i el plantejament de Hobbes (l’home és un llop per a l’home), em porta a pensar que Rousseau, com a bon educador, s’aproximava més a la realitat. L’home, la dona, són bons, i el que ho espatlla és el marc sociopolític i econòmic que els envolta. El capitalisme potencia el pitjor de nosaltres en obligar-nos a competir en lloc d’afavorir la col·laboració; a espavilar-nos sols abans de ser solidaris i a arribar primer més que no pas a aconseguir la meta plegats. El capitalisme ens deshumanitza de tal manera que ens ha fet perdre la capacitat del somni. Ens ha embrutit prou com per fer-nos renunciar a viure amb dignitat humana. El capitalisme ens ha manipulat tant i tant que el crim, la mentida, la hipocresia i l’egoisme desenfrenat acabem per creure que són característiques inherents a nosaltres.
Cerquem primer el marc adequat de relacions humanes i eduquem després les noves generacions. Quan això arribi, el món no deixarà pas de plorar perquè la malaltia, la mort, les limitacions... seguiran sent presents, però tot convidarà a enfortir la solidaritat. Els mestres, els bons mestres, ho saben i eduquen en aquesta línia de treball. Els agermanaments entre escolars de diferents cultures sovint són la versió més genuïna de viure anticipadament la nova realitat que tard o d’hora s’imposarà. També a aquells que visqueren sistemes ara superats (Aristòtil justificava l’esclavatge) els semblava impossible arribar a noves fites d’organització social. Aristòtil i tots els “realistes” poden tenir molts coneixements, però els manca imaginació i Albert Einstein, amb encert, ja deia que en temps de crisi és més útil la imaginació que el coneixement.
Joan Surroca i Sens - gener 2009
