Ens acabem de despertar amb la fixació de buscar al diccionari el significat de solidaritat i democràcia. No sabem per quina de les dues paraules començar i optem per la segona d’elles, que és la que cada dia que passa sabem menys què vol dir. En llegir la definició de democràcia ens espantem. Reconeixem en aquesta definició el model de societat en el que ens agradaria viure i ens adonem que la lectura que els governants fan d’aquesta definició és imprecisa, si no equivocada. Segons el diccionari per democràcia cal entendre aquella forma de govern en la qual tot el poder reposa en el poble. Si el poder reposa en el poble per què la majoria dels governants l’utilitzen en benefici d’uns interessos que no són coincidents amb els interessos del poble? Com podem dir que vivim en democràcia si els que gestionen els nostres interessos es preocupen més de vendre armes destructives als països pobres immersos en conflictes bèl.lics absurds que no pas de promoure’n la seva resolució? Com volen que ens sentim democràticament representats si els que ens governen només ens volen escoltar una vegada cada quatre anys? Com volen que ens sentim ben representats amb uns dirigents que amb tants anys no han estat capaços de fer altra cosa que accentuar les diferències entre els rics i els pobres quan el poble clama per una igualtat absoluta entre tots els homes, dones, nens i nenes del món? No, aquesta no és la democràcia que volem ni la que ens mereixem; tampoc la que defineix el diccionari. És pura ironia. Sentim la de necessitat de substituir aquesta asfixiant democràcia actual per una democràcia realment representativa, una democràcia que sigui totalment participativa, una democràcia en la que entre tots poguem fer del poder que merescudament ens atribuïm una eina útil per esborrar completament les esgarrifoses desigualtats que avui separen les persones del món en el reduït grup dels rics i el cada vegada més nombrós grup dels pobres. Ara comencem a entendre el per què de la nostra fixació matutina. Acte seguit ens aventurem a avançar pàgines en el diccionari per arribar a la definició de solidaritat. La nostra satisfacció és absoluta quan llegim que aquesta paraula fa referència al sentiment que fa que els homes, [dones, nenes i nens] sentin la necessitat d’ajudar-se. Interpretem aquí el terme ajuda no en el sentit caritatiu que algú podria atribuir-li sinó en el seu sentit més ampli i més marcadament social. Arribats en aquest punt ens plantegem si la nostra democràcia és solidària, i ens adonem que de solidària sí que ho seria, i molt, però que el problema és que el que no és, precisament, és democràcia, sinó pura ironia (i ho repetirem sempre que calgui). Sense una democràcia ben entesa, no hi ha democràcia solidària possible, perquè l’autèntica voluntat [solidària] del poble, que es forma i evoluciona dia a dia, queda absolutament estroncada i falsejada per les boques i actituds d’uns dirigents que se’n separen i que ens volen escoltar només una vegada cada més de mil dies. Per això, i fins que la democràcia no sigui democràcia, la solidaritat haurà de caminar sola, sense la companyia dels nostres dirigents, i haurà de treballar diàriament per pal.liar els destructius efectes que històricament han originat i encara ara originen les seves polítiques. No hem de defallir. No hem de creure’ns el que ens volen fer creure. No acceptarem mai que la gana és cosa inevitable. Com tampoc acceptarem que pràctiques tan habituals com l’explotació infantil per part de multinacionals occidentals són pures disfuncions del sistema que tendiran a desparèixer. La força i fermesa que ens dóna la raó són infinites. La victòria és segura, però entre tots i totes hem de treballar molt dur per fer que aquesta no arribi massa tard. Solidaritat i democràcia. Dues paraules separades per moltes lletres en els diccionaris. Dues paraules que, de moment, caminen separades. Dues paraules, un sol món.

ASSOMVIC setembre 2001