Què vol dir per vostè la solidaritat?

La solidaritat significa fer lligams, sobretot d’amistat i de germandat, entre els pobles i entre els ciutadans. Però també vol dir buscar les vies de la cooperació, tant per la via de l’intercanvi de l’experiència com per la via econòmica. Hi ha diversos punts de la solidaritat que s’han treballat al nostre municipi i al nostre país des de 1980 i que han promogut el principi de solidaritat, que fins avui manté lligams de cooperació i d’amistat entre persones, pobles, associacions, cooperatives, escoles, etc.

Com es poden combatre les desigualtats que crea el sistema econòmic mundial?

Per solucionar aquest problema cal que els governs busquin programes o fórmules que puguin contribuir a atendre els sectors vulnerables de la població, perquè hi ha una competència deslleial. Si comparem un productor dels Estats Units amb un productor nicaragüenc, ens adonem que serà molt difícil que aquest últim entri a competir en el món econòmic actual. Per això cal que es busquin maneres de protegir els sectors de la població que estiguin en un estat d’especial vulnerabilitat o la gent que treballa a l’economia del país però que no tindrà els recursos necessaris ni els mecanismes adequats per sobreviure en el marc de la política econòmica internacional que s’implementa als nostres països d’Amèrica Llatina. El model actual consisteix a fer més rics els rics i més pobres els pobres. Per això veiem un món cada dia més desigual, més desequilibrat, en què la privatització dels serveis fa que només hi pugui accedir una part minoritària de la població, la que té recursos o una feina ben remunerada. Així, la major part de la població queda marginada dels serveis bàsics, que cada dia tenen un cost més alt. Si fem una anàlisi de la situació que viu el país, podem concloure que per a la majoria és una situació desesperant, insostenible completament, que fa que hi hagi molta gent sense feina que hagi d’emigrar, altres que cerquin desesperadament el somni americà i que quedin pel camí, una part que opti per la delinqüència… És a dir, una situació que si no és amb polítiques serioses, i no de pura publicitat, no podrà solucionar la misèria ni la manca de feina en què està immersa una gran part de la població nicaragüenca.

Considera que l’agermanament Somoto-Vic ha ajudat els ciutadans més necessitats?

Aquest agermanament, entre la societat civil, d’una banda, i l’Ajuntament de Vic i l’Alcaldia de Somoto, de l’altra, al començament es va dirigir a sectors afectats per l’huracà Mitch i va significar una gran ajuda. Ara, els projectes, com els menjadors infantils a comunitats afectades pel Niño, han ajudat a pal·liar la greu situació de l’alimentació; gent que no tenia un habitatge digne ara el té i és gràcies a aquest model d’agermanament que s’ha promogut des de Vic amb Somoto; el fet de donar suport a dones microempresàries, a dones camperoles amb la vaca lletera... És a dir que, en general, considerem que sí, que l’agermanament dóna els resultats esperats, previstos en els diferents convenis, i que això ha permès que la població es trobi immersa en aquest model de solidaritat, perquè no és l’alcalde, qui decideix quin projecte es farà, sinó que és la població mateixa, en els espais de participació ciutadana, la que decideix.

Com valora la doble via, social i institucional, que proposa l’agermanament?

Jo sempre he dit que és un model únic i que és una experiència que els diversos ajuntaments que fan cooperació al desenvolupament amb fons descentralitzats haurien de prendre com a exemple. Perquè a Somoto, quan el Frente Sandinista de Liberación Nacional va perdre les eleccions de 1990, alguns agermanaments, com Leganés i Fougères, França, no van continuar. Els canvis polítics inesperats van provocar un trencament, tant d’una banda com de l’altra. No hi va haver comunicació i aquesta situació es va mantenir així durant sis anys. Això va afectar molt la cooperació i no va ser fins al 97, quan el FSLN torna al poder, que es treballa de nou en l’àmbit de cooperació sense tenir en compte colors polítics i es reprenen agermanaments per la via institucional que encara ara continuen. Però quan dic que el model de Vic és fonamental és perquè si això hagués existit amb Leganés, per exemple, potser s’hagués tallat la cooperació per la via institucional, però per la via de la societat civil és probable que l’agermanament hagués continuat. És evident, doncs, que la via de la societat civil obre tota una sèrie de possibilitats que no permet la via institucional i som els ciutadans mateixos, els que hem d’apostar per aquesta via. Ës inevitable que la via institucional estigui condicionada pels canvis, tant duna banda com de l’altra, que comporten cada quatre anys les eleccions. Tanmateix, si s’aconsegueix consolidar un agermanament de via civil, com en el cas de Somoto i Vic, la cooperació pot continuar independentment dels canvis polítics. També cal valorar el fet que la població aprengui, mitjançant aquest tipus d’agermanament, a no valorar només el sentit econòmic de la cooperació, sinó que també prengui consciència del sentit més humà, de relació personal i de feina voluntària per millorar les condicions de vida. Sens dubte, l’agermanament Somoto-Vic ha servit per sensibilitzar la nostra població, per fer-los veure que perquè hi hagi un canvi social no només hem de rebre, sinó que també ens hem d’organitzar i treballar dur des de l’associació, i aquesta feina voluntària es tradueix, a la llarga, en un major benestar. A més, aquest model fa que la via institucional també sigui més difícil de trencar, perquè tant una alcaldia com l’altra veuen que hi ha un moviment civil al darrere, una força social, i això fa que es plantegin les coses d’una altra manera. Crec que és un model que haurien de posar en pràctica altres ajuntaments que col·laboren amb tant amb Somoto com amb qualsevol altre municipi de l’Amèrica Llatina.

Quin paper hi juga, l’alcaldia, en l’agermanament?

Les alcaldies municipals estan en un procés de descentralització que ha de permetre que siguem els ciutadans, els vigilants i els garants de la participació i de l’execució de diversos projectes. Somoto ja ha tingut una experiència, en aquest sentit. Hi ha projectes en què el poblador aporta fins al 15% o 20% del total d’un projecte. Per aconseguir-ho, s’han de fer activitats i això vol dir que es mou l’esperit solidari de la nostra població. La municipalitat també destina fons per a la contrapartida de projectes. I és en aquest punt, que les associacions poden jugar el seu rol, que Asomvic pot tenir un paper important i s’hagin de buscar recursos propis basats en hores de feina voluntària que després puguin repercutir en els ciutadans per a l’execució de qualsevol projecte. Jo crec que la municipalitat s’ha d’anar enfocant cap a l’enfortiment d’aquestes organitzacions, que ha de ser un govern gestor, facilitador i promotor del desenvolupament. Llavors, si tenim un govern d’aquest tipus, voldrà dir que donarem l’oportunitat als pobladors de participar, de prendre decisions, que no serà l’alcalde, en definitiva, el que prengui decisions des l’escriptori. Cal observar quins problemes hi ha a la comunitat i què cal fer per resoldre’ls, perquè des del punt de vista polític és fàcil dir “vull fer un camp esportiu”, “vull fer un parc”, però potser la necessitat és una altra. Crec que Somoto ha d’anar cap aquí, en qüestions de solidaritat, perquè avui més que mai els pobles que cooperen demanen una major participació ciutadana. Si ja existeix aquest rol establert, serà fàcil treballar amb la societat civil i es farà realitat el somni de l’agermanament de Vic i Somoto, el somni que si totes dues societats civils treballen alhora es pot mantenir la cooperació.

Pensa que la ciutadania de Somoto té prou coneixement de l’agermanament Somoto-Vic?

Hi ha coneixement, perquè aquí hi ha una emissora que s’ha encarregat de divulgar-lo, a més dels projectes en si que es van executant. Però pensem que es pot promoure més, anar més enllà, explicar com funciona l’agermanament, perquè saben que existeix la cooperació amb Vic, però cal explicar com funciona aquesta cooperació, de quina manera ens organitzem perquè aquesta cooperació continuï i s’enforteixi. Això és el que cal, hi ha consciència que Vic dóna suport a Somoto, que hi ha ajuda que ve de Catalunya, que es fan projectes d’habitatges, que és un tema fonamental, el projecte dels menjadors, el projecte del fons revolvente per a les dones i saben que es treballa tant a la ciutat com al camp… però pensem que s’hi ha d’aprofundir encara més. El butlletí que vostès fan, per exemple, és una manera d’arribar als òrgans de govern, que moltes vegades es mostren apàtics, en el tema de la solidaritat. També és important la presència de membres d’Asomvic, sobretot en zones rurals, perquè els camperols moltes vegades són analfabets i si no és a través de la ràdio o amb la nostra presència directament és difícil explicar-los què és l’agermanament. També són molt importants les visites de membres de l’associació de Vic, fonamentals per a l’intercanvi d’experiències i per l’escalfor humana que es crea en conviure amb una família. També cal tenir en compte els projectes de les medicines, dels òptics, dels uniformes esportius… Tot plegat ha ajudat a promoure la Casa Asomvic, a més dels projectes. En general creiem que aquest és un model únic que tenim la sort d’haver començat a Somoto i que tant de bo que no es perdés mai, que servís d’experiència i es pogués traslladar a altres municipis. També volem dir als ciutadans de Vic que tinguin la plena seguretat que la part dels seus impostos destinats a Somoto, a persones que viuen en situacions d’extrema pobresa, són ben utilitzats. Tothom que ha vingut de Vic ha pogut comprovar que els projectes es fan, perquè els més interessats que això sigui així són els nostres propis ciutadans.