L’AGERMANAMENT VIC-SOMOTO
Una bona lliçó

Segurament és fàcil, fins i tot políticament correcte, parlar de cooperació, solidaritat i ajuts humanitaris, quan alguns pensen que en aquest planeta globalitzat una cinquena part del món ha d´ajudar l´altra, com si fos una càrrega misericordiosa dels humans que tenim la sort de viure millor, amb possibilitats d’excedents en les nostres economies, amb compassió i llàstima per pobles sencers en vies de desenvolupament econòmic i seguint els nostres paràmetres.

És fàcil viciar el sentit de la paraula cooperació i assimilar-lo a la de compassió. És fàcil entendre la cooperació si ens la creiem com ens l´expliquen des del món industrialitzat, i és difícil de corregir-ne l’enfocament si no es viu en la pròpia pell el regal d´un sentiment humà tan sincer i fort com el d´un poble que lluita per uns valors, els seus valors.

Aquest és un dels molts regals que vam tenir la sort de rebre dels habitants de la ciutat i les comunitats de Somoto (Nicaragua), tot just fa uns dies, quan vam anar–hi per protocol.litzar el segon conveni de cooperació entre l´Ajuntament de Vic i l´Alcaldia de Somoto (2003-2006), que destinarà els propers quatre anys el 90% del 0,7% del seu pressupost ordinari, o més ben dit dels ingressos provinents del pagament d´impostos de tots els ciutadans i ciutadanes de Vic, amb l´ acord unànime de totes les forces polítiques representades al nostre Ajuntament.

Estem parlant d’uns 76.000 € anuals, xifra que representa gairebé el doble del pressupost anual total de l´Alcaldia de Somoto. Però aquesta aportació no és l´aspecte més rellevant de la voluntat de cooperació vigatana, malgrat ser de vital importància per a l´Alcaldia i per a la població de Somoto , ja que la veritable força i el que dóna sentit a la cooperació institucional és la voluntat dels ciutadans i, fonamentalment, de la gent que ha fet possible els fruits d’aquest agermanament entre Vic i Somoto, entre els ciutadans i ciutadanes d´un i altre poble. Assomvic Vic i Assomvic Somoto és avui una institució vigatana i somotenya, d’aquí el seu gran valor social, cooperant i solidari.

L´agermanament entre els ciutadans i les institucions de les dues ciutats i, sobretot, la feina de la gent que voluntàriament, i sense res a canvi, ha teixit la relació humana entre dues realitats, tan diferents, ha estat la veritable recompensa a un model de cooperació. Amb l´ajut dels recursos de què disposa l´Ajuntament de Vic i la voluntat solidària de molts dels ciutadans i ciutadanes, d´associacions i d’institucions de les dues ciutats, s´ha aconseguit que aquest model hagi estat reconegut pels estudiosos del treball cooperatiu i solidari, i hagi estat acreditat per les conclusions de l´estudi de la Universitat de la Sorbona. Segons aquest estudi la cooperació Vic-Somoto ha estat avaluada, entre totes les analitzades, com una de les millors en termes d’eficàcia, en utilització de recursos i en el desenvolupament de la cooperació entre els ciutadans, a l’Amèrica Central. Aquest és el premi i el reconeixement a una feina ben feta, a una tasca callada, sincera, nítida i transparent que ens ha de satisfer a tots.

Tot i així, voldríem aportar unes reflexions, no crítiques, sinó per ser simplement considerades. Estem fent servir per valorar la cooperació i la solidaritat paràmetres econòmics reals? Tots sabem que existeixen les economies, xifrables; però i els valors i/o aportacions intangibles, o no comptabilitzades? Valors i esforços reals que no es posen sobre la taula a l’hora d’avaluar l’eficiència dels projectes. Per què?

Aquesta és la reflexió que proposaríem: com valorem la tasca i la participació voluntàries de la gent que treballa en els menjadors finançats per nosaltres? Què podria costar, a casa nostra, en una situació semblant a la de la comunitat de Las Carboneras el simple fet de transportar l’aigua per fer els maons de la casa que diem que nosaltres financem?. I la feina de les dones per arreglar els camins perquè hi puguin arribar els vehicles amb el material de construcció?. I les hores dels agents de desenvolupament que han de convèncer els camperols que han de canviar mètodes i costums ancestrals en la producció de la planta de cafè?. I el que suposa convèncer la gent de canviar d’ésser beneficiari a fons perdut a una situació de crèdit revolvent per tirar endavant? i…i…

Això és el que hem vist i que pensem que hauríem d’incorporar, en costos quantificables, a l’anàlisi econòmica de les nostres aportacions. La resta, el que és intangible de veritat, no podrem mai valorar-ho econòmicament; només qui hagi tingut l´ oportunitat de conviure amb la gent de Somoto podrà establir-ne la riquesa. I aquesta és gratuïta, solidària de veritat, sense demanar res a canvi, i amb qui –simplement- s’hi apropi per conviure-hi i cooperar amb ells.


Joan Lagunas (ICV) i Joan Ballana (PSC) - Regidors de l’Ajuntament de Vic,
desembre 2002-

A mig estiu, amb els diaris reduïts a la mínima expressió per les vacances dels polítics, l’Organització de Nacions Unides presentava un informe que, potser per reiteratiu i per por de molestar a algú, va passar desapercebut. L’Informe 2002 del Programa de Desenvolupament de l’ONU, la radiografia més precisa de què es disposa per fer una avaluació de la pobresa al món diu, a grans trets, que no estem fent les coses bé. I ho demostra amb xifres: Durant la darrera dècada, la del creixement mai vist en l’economia europea i nord americana, 52 països pobres, dessagnats i explotats han vist passar per davant dels nassos la bonança econòmica sense treure’n absolutament res. I no només això. Aquests 52 països, de l’Àfrica Subsahariana, l’Amèrica Llatina i d’Europa de l’Est, són avui més pobres encara que l’any 1992, quan l’ONU ja va fer una crida desesperada per salvar-los en la famosa cimera de Rio de Janeiro.

Avui, deu anys més tard, els programes d’eradicació de la fam al món han aconseguit que cada any hi hagi 6 milions de persones que deixin de passar gana. A aquest pas, la fam s’eradicarà, ni més ni menys, que d’aquí a 130 anys. Tot un èxit d’uns líders mundials molt més preocupats en lluitar contra el terror causat per uns pocs fanàtics que en donar respostes per salvar països sencers.
Les properes setmanes tindrem notícia d’una nova catàstrofe humanitària als països de l’Àfrica austral, on la sequera ha acabat amb els conreus i la Sida està fent el mateix amb els qui fins ara es cuidaven de cultivar-los. Els terrenys de conreu estan secs, les famílies intentant enterrar els seus joves, víctimes del que allà anomenen “una curta malaltia”.

L’any passat la pèrdua de la collita del frijol i del cafè a Nicaragua va fer que una gran quantitat de població hagués d’abandonar els assentaments rurals per anar a buscar-se la vida als nuclis urbans. La imatge era de famílies senceres amb els nens a coll avançant per les vores de les carreteres sense res per menjar.

Al regne de Malawi, els qui queden vius, s’estan menjant les llavors que haurien de sembrar l’any vinent, de manera que quan torni a ploure no tindran res per fer créixer als seus camps. Una cosa semblant està fent el govern d’aquest país que, per indicació del Fons Monetari Internacional, s’ha venut tones i tones de llavors de les reserves nacionals per pagar un deute extern que mai podrà eixugar. Una nova catàstrofe està a punt de començar. Si ningú hi posa remei, per Nadal haurem de lamentar milers de morts en un continent ja en estat de coma.

L’ONU demana 10.000 milions d’euros per posar-hi remei. Per acabar amb la fam de Malawi , de Moçambic, d’Etiòpia, Nicaragua i Afganistan. Però pocs països estan disposats a posar-hi més que una simple propina per fer callar al personal. Els Estats Units, sense anar més lluny, es gastaran la mateixa quantitat de diners en colonitzar el planeta Mart. Felicitem als marcians perquè aquí, a la terra, no en veurem ni cinc.

ASSOMVIC - setembre 2002

“Un hombre está listo
cuando ustedes,
-oh marine, oh boy-
aparecen en el horizonte
para inyectarle democracia.
M.Benedetti. “Ser o Estar”.

A bona part dels països llatinoamericans, també és el cas de Nicaragua, la política s’assembla massa al futbol: tot el país pràcticament s’atura i en realitat, finalment, no s’hi guanya gaire.

El cas és que per aconseguir ajudes econòmiques internacionals molts països van afanyar-se a transformar els seus governs i les institucions per dir-se democràtiques. Però sovint ens creiem que transformem les coses canviant-los només el nom, i no n’hi ha prou. A Nicaragua, en certa mesura, ha passat alguna cosa així.

De fet, en aquest país centreamericà, la gent coneix els avantatges teòrics del model democràtic i tothom es va enfilar al carro de les eleccions i els partits i les campanyes electorals a la primera de canvi. Hi havia molt per remoure; moltes reclamacions legítimes: el dret d’opinar lliurement, la possibilitat de participar, la necessitat de canviar alguna cosa perquè tothom pogués ser. Però finalment, havien substituït el nom i massa coses seguien igual.

Llavors els que abans podien ara s’han comprat el nom nou i actuen cridant la llibertat democràtica i segueixen al poder. Mentrestant hi ha els que demanen renovació que al capdavall només juguen amb els que també poden, i finalment, només els vint-i-dos jugadors es disputen la pilota mentre la major part de la gent que reclama jugar han de quedar-se a les grades i agitar les banderes sense rascar pilota.

Així, els experts jugadors, aprenen a aprofitar l’ambient caldejat del partit i confonen el vot i el preu, els productes i les idees, la política i el mercat. De seguida comencen a fer de la política un monument a l’oferta i la demanda i comercien amb el benestar de les persones que necessiten salaris mínims i drets de vaga, sanitat pública i educació de qualitat i gratuïta, plataformes per expressar-se i mecanismes per participar de l’espai públic. Però els jugadors es limiten a explicar que la pobresa és culpa de la crisi mundial o que ha plogut massa últimament i pensen “potser l’any que ve podrem jugar a la Champions League, però el futbol és així”. I mentrestant vinga futbol.

De manera que tots plegats, des de la graderia criden i animen els equips. Obliden el fred i escolten els resultats provisionals: 35% de possessió, tenim un equip amb una gran potència defensiva, etc. I aprenen que els seus problemes són privats, que els han de resoldre sols; que al partit no li convenen les preocupacions reals i que convé airejar-les. Oblidar-les. I mentrestant, la política amb el nom prestat de la democràcia deixa de banda la comunitat, el grup, els espais públics, i toquen la pilota els vint-i-dos escollits. Que no són mai nosaltres i que sempre tenen problemes més complicats -creiem- que la nostra petita pobresa.

En general, a Nicaragua massa coses van així. La gent no pot participar, la política no cuida els desemparats de la societat i tothom pensa que està sol.

Però Nicaragua té una història que ha ensenyat als ciutadans que és possible intervenir. I filant molt prim ens adonaríem que és a l’abast de la mà el camí per omplir de democràcia real aquest nom buit de democràcia artificial que no és més que una perversa inèrcia que podria fer d’aquell preciós país de centreamèrica una sucursal d’interessos mercantils de països més poderosos. Ho ha sigut massa temps. Massa vegades.

Els durs anys de sandinisme van mostrar que la solució està en les penyes, les associacions, els grups professionals. Que la unió fa la força. I saben més que ningú que aquest cop de timó és possible. Per això la gent de Nicaragua no se sent tan sola. Parlem d’una societat civil madura, capaç d’entendre que en equip poden empènyer el país cap al benestar, cap a la solució dels problemes més bàsics, més fonamentals.

Molts saben que és necessari començar des de la gent i fer que tothom tingui per manera de jugar i marcar i que només així la política esdevé un esport practicable: equips de barri, d’escola, de poble, de comarca, de ciutat fins a fer una selecció nacional veritablement representativa i preparada per decidir i pensar les solucions dels problemes reals de la gent: la pobresa, l’ensenyament, l’electricitat, l’aigua, la vivenda, l’accés a les comunidades.

El camí és aquest, i no cap altre, i ha de ser des de la base que s’ha de fer democràcia i oblidar les etiquetes posades des de fora com una obediència.

Per això el novembre passat, es van celebrar unes eleccions municipals. Les primeres que deixaven que els municipis escollissin els seus governs, els seus alcaldes, els regidors. I jugadors. I això permetia que els municipis prenguessin la importància merescuda. I volíem estar allà per animar l’equip del poble. Per nosaltres, Somoto.

I potser sí que encara s’arrosseguen els problemes que hem exposat més amunt, però també s’ha d’explicar com la gent va viure els comicis. Com la gent creu en la democràcia i com el poble va viure una diada importantíssima. I si mirem les estadístiques veiem que a nivell de tot el país no va votar tothom, i això és un problema; però a Somoto no, a Somoto tothom tenia el seu paper i es va jugar la pilota amb intel.ligència, amb ganes i a consciència. És el que es pot demanar.

I ara pel novembre, altra vegada eleccions. Aquesta vegada generals. Ara és quan es decidirà qui ocuparà el govern central, qui participarà de la selecció nacional, qui tocarà pilota. I convindrà que tothom treballi per expressar el seu vot. I alhora caldrà reclamar transparència. Que no hi hagi injustícies i no pitin penaltis falsos al darrer minut. I per nosaltres, serà el moment d’anar-hi i deixar dit que estem amb ells, que encara és possible construir una democràcia real i plena. Que nosaltres també ens ho creiem tot i que també hem de suportar gols antidemocràtics amb excuses de mal pagador.

Perquè Nicaragua és Itaca. El nostre país pot patir els mateixos problemes -no ens cau tan lluny. I si ens hi acostem per celebrar amb ells la festa de la participació, és perquè també volem comptar amb el seu recolzament ara i sempre: quan ens toqui vigilar la pròpia porteria.

Mon Rodriguez - setembre 2001

Ens acabem de despertar amb la fixació de buscar al diccionari el significat de solidaritat i democràcia. No sabem per quina de les dues paraules començar i optem per la segona d’elles, que és la que cada dia que passa sabem menys què vol dir. En llegir la definició de democràcia ens espantem. Reconeixem en aquesta definició el model de societat en el que ens agradaria viure i ens adonem que la lectura que els governants fan d’aquesta definició és imprecisa, si no equivocada. Segons el diccionari per democràcia cal entendre aquella forma de govern en la qual tot el poder reposa en el poble. Si el poder reposa en el poble per què la majoria dels governants l’utilitzen en benefici d’uns interessos que no són coincidents amb els interessos del poble? Com podem dir que vivim en democràcia si els que gestionen els nostres interessos es preocupen més de vendre armes destructives als països pobres immersos en conflictes bèl.lics absurds que no pas de promoure’n la seva resolució? Com volen que ens sentim democràticament representats si els que ens governen només ens volen escoltar una vegada cada quatre anys? Com volen que ens sentim ben representats amb uns dirigents que amb tants anys no han estat capaços de fer altra cosa que accentuar les diferències entre els rics i els pobres quan el poble clama per una igualtat absoluta entre tots els homes, dones, nens i nenes del món? No, aquesta no és la democràcia que volem ni la que ens mereixem; tampoc la que defineix el diccionari. És pura ironia. Sentim la de necessitat de substituir aquesta asfixiant democràcia actual per una democràcia realment representativa, una democràcia que sigui totalment participativa, una democràcia en la que entre tots poguem fer del poder que merescudament ens atribuïm una eina útil per esborrar completament les esgarrifoses desigualtats que avui separen les persones del món en el reduït grup dels rics i el cada vegada més nombrós grup dels pobres. Ara comencem a entendre el per què de la nostra fixació matutina. Acte seguit ens aventurem a avançar pàgines en el diccionari per arribar a la definició de solidaritat. La nostra satisfacció és absoluta quan llegim que aquesta paraula fa referència al sentiment que fa que els homes, [dones, nenes i nens] sentin la necessitat d’ajudar-se. Interpretem aquí el terme ajuda no en el sentit caritatiu que algú podria atribuir-li sinó en el seu sentit més ampli i més marcadament social. Arribats en aquest punt ens plantegem si la nostra democràcia és solidària, i ens adonem que de solidària sí que ho seria, i molt, però que el problema és que el que no és, precisament, és democràcia, sinó pura ironia (i ho repetirem sempre que calgui). Sense una democràcia ben entesa, no hi ha democràcia solidària possible, perquè l’autèntica voluntat [solidària] del poble, que es forma i evoluciona dia a dia, queda absolutament estroncada i falsejada per les boques i actituds d’uns dirigents que se’n separen i que ens volen escoltar només una vegada cada més de mil dies. Per això, i fins que la democràcia no sigui democràcia, la solidaritat haurà de caminar sola, sense la companyia dels nostres dirigents, i haurà de treballar diàriament per pal.liar els destructius efectes que històricament han originat i encara ara originen les seves polítiques. No hem de defallir. No hem de creure’ns el que ens volen fer creure. No acceptarem mai que la gana és cosa inevitable. Com tampoc acceptarem que pràctiques tan habituals com l’explotació infantil per part de multinacionals occidentals són pures disfuncions del sistema que tendiran a desparèixer. La força i fermesa que ens dóna la raó són infinites. La victòria és segura, però entre tots i totes hem de treballar molt dur per fer que aquesta no arribi massa tard. Solidaritat i democràcia. Dues paraules separades per moltes lletres en els diccionaris. Dues paraules que, de moment, caminen separades. Dues paraules, un sol món.

ASSOMVIC setembre 2001

La cooperació i solidaritat internacional no s’ha de basar, únicament, en una col·laboració econòmica entre institucions; per tal que tingui sentit, s’ha de veure recolzada per una base social que hi sigui participativa, de la coneixença mútua dels pobles als que aquelles institucions representen, fent de la col·laboració un aprenentatge recíproc de valors socials diversos que reforcin l’idea de convivència, front un món global de desigualtat i injustícia.

La col·laboració institucional entre l’Ajuntament de Vic i l’Alcaldia de Somoto ja fa temps que camina i ha fet una evolució des de la primera visita d’en Manuel Maldonado i el recolzament a diversos projectes, fins a la signatura, l’any 1999, d’un conveni de col·laboració per quatre anys, que l’any vinent expira. Potser per això ara és moment per a una reflexió, veient com els projectes inclosos en el marc del conveni entre les dues institucions s’han anat complint, i com l’aleshores incipient coneixement i participació dels ciutadans de Vic en aquesta idea de cooperació s’ha anat consolidant.

Dins del marc del conveni s’ha establert una pauta de col·laboració que prima, en primer lloc, l’habitatge, un dret bàsic constitucional al nostre país i totalment desatès a les poblacions de Nicaragua, com Somoto. També cada any, s’ha procurat recolzar un petit projecte social i un altre d’ajuda al desenvolupament, alternant sempre l’àrea rural i urbana, per tal d’intentar no deixar oblidada una estructura dual tant marcada a la societat nicaragüenca.

Els resultats ens poden satisfer ja per a ells mateixos en quant a projectes executats, però el que encara esdevé més encoratjador per seguir en aquesta línia de cooperació és la creixent base social que, tant a Vic com a Somoto, participa d’aquesta idea. Un progressiu coneixement de la població d’ambdues ciutats, ha establert un pont de connexió i de col·laboracions personals i/o professionals entre els dos pobles, tant a nivell individual, com pel que fa a entitats i associacions. Així l’ajuda econòmica establerta a nivell institucional, s’ha vist reforçada amb ajudes més puntuals i concretes de la població de Vic cap a la de Somoto, amb les visites dels nostres conciutadans a aquella ciutat i també amb l’aportació recíproca que aquella població nicaragüenca ens mostra de pervivència de valors socials malgrat el seu marc de precarietat econòmica i total manca de les comoditats a les que molts de nosaltres estem habituats.

L’apropament entre aquestes dues ciutats, una catalana i l’altra nicaragüenca, ens revela un món divers, de desigualtats i molt desequilibrat en quant a paràmetres econòmics, que ens ha de permetre tant com a ciutadans i com a col.lectiu, no sols la conscienciació de la nostra pròpia entitat de poble, sinó també la de convivència de la diversitat i la cooperació i solidaritat front a la polarització imposada pels desequilibris econòmics.

Per desgràcia, la recent sequera que pateix Nicaragua juntament amb altres països de Centreamèrica, col·lapsa greument els cultius tradicionals i suposa una situació de fam per a un milió de pagesos. En concret, a Nicaragua, el Programa Mundial d’Aliments (PMA), calcula en trenta-dues mil sis-centes les famílies afectades per la fam. I si prenem en consideració les dades objectives del Deute Extern i el PIB d’ambdues nacions, la situació és realment vergonyant. Mentre a Espanya el PIB per càpita és de 2.350.995,-ptes a Nicaragua es situa a 86.837,-ptes i si el Deute Extern és 0 per Espanya, el de Nicaragua es situa a 1,2 bilions de pessetes.

Per acabar voldria, doncs, encoratjar a la població de Vic a conèixer i participar d’aquesta idea de cooperació com un dels gestos més dignificants que podem tenir.

Jacint Codina i Pujols, Alcalde de Vic - setembre 2001

De acuerdo al informe de las Naciones Unidas Nicaragua ha registrado un proceso de progresivo deterioro en los últimos años. Esto lo ubica como el segundo país del continente en términos de precarias condiciones económicas y sociales. Los factores para que los Nicaragüenses vivamos este destino, como principal han sido las voluntades políticas de los gobiernos de los últimos años con objetivos personales económicos y no en beneficio de la Nación.
Como ademdùm a la situación ya habitual de varios años atrás, los constantes fenómenos de sequía sobre la franja de Centro América que año tras año reduce su periodo de tiempo fracturando más la economía principalmente de las familias más pobres de estos países. Honduras como un país vecino con el actual fenómeno de sequía del 2001, ha declarado estado de Emergencia.

El gobierno de Nicaragua, muy poco consciente, no ha querido declarar el estado de emergencia, aún padeciéndose en el país condiciones muy deplorables, como la de los habitantes de la Zona Norte, muy patente el caso de Matagalpa donde las familias campesinas bajan por grupos de decenas y centenas hacia la ciudad en busca de alimentos para sobrevivir; consecuencias fatales, 5 niños muertos. Como anexo a la sequía, la baja de precios del café ha hecho que varias fincas cafetaleras sean abandonadas, por los trabajadores debido a que los productores no cuentan con políticas crediticias acordes a la realidad actual, para el mantenimiento del cultivo del Café. Este factor agudiza más la crisis económica. En el Departamento de Madriz en la zona de Cusmapa hay dos niños muertos, consecuencia de la misma miseria de vida. El mapa de pobreza en Nicaragua por cabeceras departamentales muestra datos de Matagalpa en 61%, Estelí 53%, Ocotal 68%, Jinotega 52% y Somoto 83%. El Municipio de Somoto no está lejos de toda realidad por lo que la Alcaldía Municipal de Somoto, pendiente y preocupados por el fenómeno de sequía como uno de los factores agravantes en el deterioro económico ha realizado un levantamiento de información en todas las áreas de cultivo principalmente de granos básicos obtenidos resultados de pérdidas de 99.9% en maíz, 99.36% fríjol y 96.61% en sorgo.

Con un promedio de pérdidas del 98.62%, las familias afectadas son 3220. En coordinación con el PMA (Programa Mundial de Alimento) hemos planificado el beneficio con el alimento a 670 familias; mediante un programa de alimento por trabajo comunitario.

Previo análisis de las condiciones que vivimos, hemos determinado tres propuestas, alternativas inmediatas para aliviar un tanto la problemática:
1. Facilitar Semilla a los Campesinos y Campesinas para siembra en postrera (mes Agosto – 15 de Setiembre).
2. Aprovechar de forma racional las fuentes de agua para cultivo de rubros alimenticios, hay que facilitar semillas e insumos.
3. Programa de Alimento por trabajo comunitario.

Ing. Mauricio Cajina Canelo
Vice-Alcalde Municipal de Somoto- agosto 2001

Dades extretes de la pàgina web del Banc Mundial (http://www.worldbank.com/) i l'Institut Nacional d'Estadística (http://www.ine.es/) referents a l'any 1.999.


CATALUNYA -PIB per càpita 15.468 dòlars
Població 6.147.610 habitants

NICARAGUA - PIB per capita 469 dòlars - Deute extern 6.372 milions de dòlers
població 4'9 milions

GUATEMALA -PIB per càpita 1.622 dòlars. -Deute extern 4.061 milions de dòlars
Població 11,1 milions

EL SALVADO-RPIB per càpita 2.000 dòlars-Deute extern 3.705 milions de dòlars
Població 6,2 milions

HONDURES -PIB per càpita 857 dòlars -Deute extern 5.356 milions de dòlars
Població 6,3 milions

COSTA RICA -PIB per càpita 3.670 dòlars-Deute extern 4.182 milions de dòlars
Població 3,6 milions

PANAMÀ -PIB per càpita 3.414 dòlars- Deute extern 5.633 milions de dòlars
Població 2,9 milions

ESPANYA -PIB per càpita 12.708 dòlars
Població 39.852.651 habitants

Més base per l'Agermanament

Fa dos anys i mig, en Josep Cullell em va parlar per primera vegada de Somoto. A través d'en Xevi Bardolet m'havia assabentat que un grup de gent de Vic estava muntant alguna cosa semblant a una ONG i la proposta em va semblar interessant. No tant per la idea d'anar pel món a fer el bé sinó per la novetat que suposava per mi poder ajudar a arrancar de zero una organització petita però que treballés sobre el terreny. i, tampoc ens hem d'enganyar: la idea de viatjar a Nicaragua hi va tenir un pes molt important.

I va funcionar. Els que vam anar al primer viatge a Somoto I'estiu de I'any 98 en vam tornar il·lusionats i amb moltes ganes de fer coses. Des de lIavors, alguns han continuat participant activament a la comissió i en l'organització de projectes; d'altres han deixat la comissió i alguns altres fem el que podem. A I'assemblea general d'aquest diumenge no crec que haguem de marcar-nos grans objectius ni preveure canvis importants a curt termini. Alguns em replicareu que ja tenim uns quants dies d'história, però jo entenc que encara no estem prou madurs com per fer grans passos.

Ara cal afiancar I'agermanament, donar nos a conèixer i implicar rnés: persones
en el projecte. I com s'aconsegueix aixó? Parlant de coses concretes. Crec que la millor manera de vendre'ns és a través de campanyes concretes i d'actuacions puntuals. L'agermanament serà la suma d'aquests projectes. No hi ha millor manera d'engrescar algú a participar en un projecte solidari com el nostre que explicant-Ii qui en serà el beneficiat, si cal amb noms i cognoms.

La campanya d'informació a les escoles és una molt bona idea per fiancar 'agermanament, ja que els nens saben a qui envien la carta, els problemes que
té i coses de la seva vida. Els fa veure que darrera de la pobresa hi ha persones amb noms i cognoms que, en el fons no són tan diferents a ell. També és molt interessant la campanya de personalització d'ulleres, ja que tothom que participa a la comissió pot saber qui es beneficiara d'aquestes ulleres i per quina raó les ha demanat. Aquests són els grans avantatges de treballar en una organització petita com la nostra. Pero s'ha de fer més. 1, a parer meu, el nou pas· ha d'incloure que més gent pugui anar a Nicaragua per potenciar la nostra presencia allí. No ens hem de transformar en una agencia de viatges, pero tampoc tallar les ales a qui mostri interès en conèixer Somoto i fer-hi alguna tasca que des de la comissió es consideri positiva.
Crec que la simple presencia sobre el terreny ens pot ajudar a motivar-nos més a tots
plegats a continuar treballant per Somoto.

La millor manera que veig per aconseguir que aquesta presencia sobre el terreny es faci efectiva i sigui útil és implicar-hi la Universitat de Vic.
No tant la institució en sí com el seu alumnat i professors. Donar-nos a conèixer entre el professorat ens serviria perquè poguessin tutelar treballs de recerca i projectes de final de carrera que tinguessin Somoto com a objecte d'estudi. Si aconseguíssim que cada any la UV pogués promoure un grup de treball per anar a Nicaragua ens permetria mantenir un contacte permanent i recollir material i documentació abundant sobre Somoto.
A més, ens acabaria aportant més gent a la comissió de Vic, ja que de tots és sabut que la millor forma d'involucrar-se en resoldre un problema és haver-lo viscut.

Miquel Noguer Bau - Setembre 2000

L'Agermanament Solidari Somoto - Vic, ASSOMVIC, és un moviment social que respon a la preocupació que compartim un grup creixent de persones d tots els àmbits i edats davant de la situació de marginació i pobresa absolutes que viuen gran part dels pobles del món; una situació que és producte de l'opressió cultural i econòmica de societats agressores com les occidentals

Davant d'aquesta realitat, i com a primer pas, gent del carrer hem dicidit sumar esforços i treballar per promoure un agermanament cibil i solidari entre les persones que viuen a Somoto i a Vic.

El nostre objectiu és que a través de l'aproximació progressiva dels dos pobles, Nicaragua i Catalunya, i d'un intercanvi social i aprenentatge mutus poguem demostrar a tothom i, especialment, a les dones i homes que ens governen, que el món que tots volem, sense excepcions, és el món de la solidaritat, el món de la convivència i el món de la tolerància; en definitiva un món per a tothom.

Assomvic, setembre 2000